Memorias de Idhún

Aquest es un dels únics llibres que m'he llegit jo voluntàriament, el llibre està dividit en uns bons blocs de 556 pagines cadascun. ell protagonista del llibre és Jack, un xic d'uns 13 anys, que s'uneix a una resistència de renegats de Idhún, formada per tres persones: Un príncep de Idhún anomenat Alsan, un mag anomenat Shail i Victoria una semimaga de dotze anys.
Al principi del llibre, Jack està de camí a l'escola, però quan entra a l'escola té un pressentiment que alguna cosa roïna li està passant als seus pares, agafa la bicicleta i decideix anar corrents a casa a veure que hi passa. Quan entra en casa, Jack veu al seu pare en el silló com adormit. Jack s'aproxima a despertar-lo però s'adona que està mort, així que ix corrents del saló i munta les escales en busca de la seua mare, que també està morta. Al costat d'un xic de l'edat de Jack, vestit de negre que l'espenta amb una espècie de conjur que fa que caiga d'esquenes per les escales. Una volta estava adolorit en terra, veu com s'aproximava una altre xic un poc més gran que ell, que hi portava una espasa i deia que volia matar-lo. De sobte apareix con per art de màgia un jove amb una espasa, que li salva la vida evitant que el matara, després va aparèixer un altre xic que el va agafar i se'l va endur en braços. Una volta el xic de l'espasa va tornar, es van agafar els tres i van desaparèixer.
Jack, una volta va tornar a recobrar el coneixement, es va veure en una habitació de una casa amb una estructura un poc estranya, ja que tenia forma de cúpula. Allí encara era de nit, així que Jack, pensant que encara era de nit, va intentar escapar per la finestra, però es va adonar que el cristall de la finestra estava fet d'un material plàstic, que es modelava. Així que va decidir buscar la porta per a eixir, però es va adonar que estava feta del mateix material que aquella finestra. Després d'una estona d'estar donant voltes per la casa va arribar a una espècie de terrassa on es va trobar amb Victòria que li va dir que no podia anar-se'n perquè aquell lloc era segur i no podien anar els assassins dels seus pares.
Però Jack, ignorant-la va saltar per la terrassa i es va fer vàries ferides en les cames, però va eixir corrents en direcció al bosc, una vegada va arribar al final del bosc, es va adonar de que estava dins d'un tornado. Ell va pensar que aquella cosa seria una al·lucinació seua però Victòria quan va arribar al bosc on estava Jack, li ho va explicar tot.

Continuará en una altra entrada

César Picó

Viaje a Velez-Rubio

Ver treball Valencià en un mapa más grande

Aquest es el viatje que faig cuasi sempre en vacances quant m'hen vaig a Veléz-Rubio, a casa o al camp dels meus avis.

El viatje no es llarg loses es de 2:20h. per el viatje pasem per dotze ciutats, començem heixint de xixona en direccció a Alacant, i agafem

¡¡¡ El porrat !!!

El porrat es una festa que fan al barri just al costat de la gasolinera, aquesta festa es celebra en febrer a la Candelaria. En aquesta festa fan unes cuantes paradetes, on venen petardos, articles de broma, chuches i pistoles de boles.
vam estar tot el fin de setmana pegant voltes per el porrat i ja de pas ens posarem a muntar un poc i adecentar la nostra cabanya per a dinar tots junts i jugar tirant petardos. Al cap vespre ens vam muntar la organització bocata nigth, que consisteix en anar a casa fese un bocata cadascun i i quedar en un poc determinat i pasar la nit junts tirant petardos i molestant als veins.
cuan ja eren les once i estabem molt cansats perque duiem des de les deu del matí per el porrat. Bé tornem on estabem, a les once quan ya ens anavem tots, Andrés va comenzar a fer el burro llançant la renyonera per damunt de les llums decoratives que hi ha al costat de el carrer nou. la cuestió es que al cap se suro al final se li va quedar enganxada i nosaltres hens vam descollonar d'ell. Es va posar a llançar una caiza de cartró contra les llums de colors per a que es descolgara peròno ho va aconsegir, sols va fundir cuatre bombetes i van caure a terra dos. Al vore que no anabem a fer res amb aquella caixa, vam decidir muntar fins a on tenim la cabanya per agafar un ferro de tres o cuatre metros de llarg. en el cual no vam aconseguir tampoc vaixar la renyonera sols va servir per a rebentar un numero record de bombetes i fundir la meitat.
Al dia seguent per la nit vam observar millor el destross que vam fer amb aquell ferro, perque el cartell tenía més de mig cartell reventat.


César Picó

En honor a Alber, alies Caturleta. Chechare Paveche

Para empezar, cito a Pavese: Haber escrito algo que te deja como un fusil disparado, que aún se sacude y humea, haberte vaciado por entero de vos mismo, pues no sólo has descargado lo que sabés de vos sino también lo que sospechás y suponés, así como tus estremecimientos, tus fantasmas, tu vida inconsciente y haberlo hecho con sostenida fatiga y tensión, con constante cautela, temblores, repentinos descubrimientos y fracasos, haberlo hecho de modo que toda la vida se concentrara en ese punto, y advertir que todo aquello es como si no existiera si no lo acoge y le da calor un signo humano, una palabra, una presencia; y morir de frío, hablar en el desierto, estar solo noche y día como un muerto.
Hace unos meses escuché hablar al admirado José Pablo Feinmann acerca de los blogs. Con indudable razón y, acaso desmedida, severidad dijo, entre otras cosas, que cualquier pelotudo tiene un blog. (No tengo la menor intención de discutirle –impertinencia que estuvo de moda -, lo que dijo es cierto; y si quisiera refutarlo, mi mocoso pensamiento crítico y mi mala prosa harían de esas líneas una verificación de sus sentencias). Las declaraciones de Feinmann me llevaron, naturalmente, a preguntarme para qué tengo un blog. Bien, repito las maravillosas palabras de Pavese: y advertir que todo aquello es como si no existiera si no lo acoge y le da calor un signo humano.
Sabato usaba una alegoría muy eficaz. Decía que escribir era erigir estatuas en medio de un chiquero, que estamos solos y desesperados y sin saber muy bien por qué nos esforzamos tanto. Pero un día, decía, si tenemos suerte, vemos que a lo lejos, otro hombre triste y solitario nos hace señas. Esas señas quieren decir: no estás solo, hermano, te entiendo. ¡Vaya alegría la del comprendido! Es la gran recompensa del arte. Y es demasiado infrecuente.
Yo estoy entreverándome desde hace años con endecasílabos indecentes y páginas mal construidas, para que alguna vez me llegue una señal desde lejos… y aunque nos separasen abismos, sentiría la cercanía fraternal.
Confecciones Oníricas tiene dos años y medio, durante los cuales me llegaron –aunque pocas, fortísimas –señales como ésas. No vinieron de amigos cercanos (la lejanía tiene mucho que ver en esto), sino de absolutos desconocidos, de hermosos seres que sufren una desdicha similar, o idéntica, y buscan una similar, o idéntica, gratificación.
Empecé a escribir en este espacio porque sentía lo que Pavese. Buscar la comprensión de nuestras almas en los demás, es buscar cariño. Se han dicho muchas estupideces en contra de aquellos que buscan cariño, pero quien quiere generar ese sentimiento en los demás, intenta hacerse mejor. Constantemente.
Estas líneas las escribe un escritor novel, que apenas ha tenido la suerte de ser repetido en algunos espacios similares. Que no tiene otro lugar que este chiquero para levantar sus mediocres, esperanzadas, perplejas, solitarias y triviales estatuas.